El primer que sabem és que l’aire de la troposfera (part baixa de l’Atmosfera) conté vapor d’aigua, que mesurem amb la humitat relativa; és a dir, la proporció, en tant per cent, de la quantitat de vapor present a l’atmosfera respecte a la qual, aquesta pot suportar abans de saturar-se. Quan arribem al punt de saturació de l’aire atmosfèric, és a dir un 100% d’humitat relativa, el vapor d’aigua es condensa en forma d’aigua líquida, formant núvols o boira, sempre que hi hagi la presència de nuclis de condensació (pols, pòl·lens, aerosols…), unes partícules microscòpiques extraordinàriament abundants a l’atmosfera, que ja vam parlar en la formació dels cristalls de neu!
En general, el vapor d’aigua que tenim a l’atmosfera dependrà de la pressió i la temperatura de la massa d’aire. En una pressió atmosfèrica determinada, l’aire podrà contenir més vapor d’aigua com més elevada sigui la seva temperatura, i per contra, com més baixa sigui la temperatura, menys vapor podrà contenir i abans es produirà la saturació i la formació dels núvols.
Com ja hem vist en anteriors articles, l’aire humit es pot refredar per diversos mecanismes. El més habitual en zones com el Pirineu és el refredament per ascens: l’aire ascendeix, sigui forçat per relleu o bé pels corrents tèrmics, i quan a més alçada arriba, més baixa la seva temperatura. Aquesta baixada de temperatura és conseqüència del descens de la pressió atmosfèrica. Un altre mecanisme força comú són els fronts atmosfèrics, on hi ha la barreja d’una massa d’aire càlida i humida amb una de més freda. En ambdós casos, el refredament de la massa d’aire com hem vist abans, provocarà la seva saturació, la formació de núvols, i ara falta algun fet més perquè aquest núvol pugui crear precipitació!
No sempre que tenim núvols prou! Un cop ja tenim format el núvol, faltarà que la mida de les seves gotes sigui prou grans i pesades per a vèncer la gravetat i caure. En un núvol calent, format per gotes d’aigua líquida, les gotetes augmenten de mida per condensació del vapor d’aigua que les envolta i per l’addició d’una o més petites gotes per col·lisió per tal de formar una gota més gran. Mentre aquestes gotetes diminutes no mesuren més de 0,006 mm, són sostingudes pels més lleugers moviments ascendents de l’aire. El seu creixement va formant gotes més grosses fins a arribar un moment, al voltant de 0,5 mm de diàmetre, que els corrents ascendents són incapaços de sostenir-les en suspensió i cauen en forma de pluja.
Ara tenim pluja que cau del núvol, però sempre arriba a terra? La resposta és no, i és que en algunes ocasions, la massa d’aire que hi ha entre el núvol i el terra és tan eixuta, que la gota en travessar-la s’evapora directament. Si mirem al cel, veurem una mena de fils que pengen del núvol i no arriben a terra, són aquestes gotetes que s’estan evaporant i que generen unes cortines anomenades virgues.
També moltes vegades del núvol “surt” la precipitació en forma de neu. El floc de neu va caient fins que arriba a temperatures prou altes per a fondre’l, i arriba en forma de pluja a cotes més baixes on s’ha originat. És curiós pensar moltes vegades, que fins i tot en l’època de més calor al Pirineu, aquella gota que arriba fins a nosaltres fa una estona era un refrescant floc de neu.
Per contra podem trobar que les temperatures just a nivell de terra siguin prou fredes per a congelar les gotes de pluja, originant aquesta perillosa situació que glaça tota la superfície, especialment en dies estables d’hivern amb inversió tèrmica.
Ara anem a parlar d’algunes curiositats de la pluja que segurament us sorprendrà!
El primer de tot, les gotes! Sempre hem cregut que tenen forma de llàgrima, i no és cert (A)! La gran majoria són esfèriques (B), i les més grans queden xafades a la seva part inferior a causa de la resistència de l’aire (C). Si és prou gran, es trencarà i formarà dos o més gotes (D i E).
El segon la mida de les gotes! Aquestes són més petites a l’hivern i més grans a l’estiu. La raó fàcil, els núvols que generen les precipitacions d’estiu solen ser els de major desenvolupament vertical, els cumulonimbus, generadors de grans corrents al seu interior i de precipitacions de forta intensitat i de mida de gotes més grans.
La tercera, la velocitat, que lògicament dependrà de la seva mida. En pluges d’hivern, amb gotes petites, la velocitat voltarà els 8-15 km/h, mentre que en ruixats d’estiu, amb gotes de mida gran, la velocitat pot arribar als 35 km/h, d’aquí a què aquestes gotes puguin fer mal!
I l’última, el temps que triga una gota de pluja. En un escenari perfecte on la gota surt de 1800 metres d’altura i cau lliure (sense que l’afecti el vent) fins a terra, és de 4,5 minuts.
La pluja doncs és un fenomen molt habitual per nosaltres, però com bé sabem no tan comú a moltes altres zones del món! Per ploure hem vist que cal un seguit de processos que s’han de donar per crear la pluja, i que per sort, es donen amb molta freqüència al Pirineu, donant un dels trets més característics de les nostres muntanyes, l’abundància d’aigua i una vegetació exuberant.
.
.
