Els Pirineus es van formar durant l’orogènesi alpina, el mateix procés que va originar serralades tan importants com els Alps o l’Himàlaia. En el cas dels Pirineus, el xoc lateral d’est a oest va durar més de 45 milions d’anys, des de finals del Cretaci superior fins a l’Oligocè. L’espai que separava Europa i l’antiga península Ibèrica era molt gran. No se sap exactament quant mesurava, però sí que l’oceà que hi havia al mig ha desaparegut completament, per donar pas a un mar de muntanyes.
L’eix central de la cadena pirinenca que forma la filera dels cims més alts, és la zona axial. Està constituïda per roques molt antigues de l’era primària. Una part d’aquestes roques són d’origen sedimentari i contenen fòssils, tot i que estan molt plegades a causa de les deformacions generades per dues compressions, l’herciniana i l’alpina. També abunden les roques metamòrfiques, que han estat transformades per grans pressions i temperatures; i també hi apareixen granits intercalats entre aquestes roques.
A mesura que el Pirineu s’aixecava i el mar perdia terreny, l’aigua es tornava cada cop més salada, fins que la conca es va tancar completament i l’aigua que contenia es va assecar (donant els dipòsits salins de l’interior de les conques internes i depressió de l’Ebre, com Monegros o les sals de Sallent, Súria i Cardona). Les restes de fòssils d’organismes d’aigua superficials que s’han conservat a les zones frontals, indiquen que l’elevació de la cadena muntanyosa va ser provocada per un emplaçament dels mantells gairebé sempre submarí. Només al final de la seva història, durant els últims 15 milions d’anys, el Pirineu va experimentar la forta elevació, que els ha format.
Durant el trànsit de l’era primària a la secundària (300 a 200 milions d’anys aproximadament), la Terra va patir una època de compressió tectònica molt forta: es van formar cadenes de muntanyes, les plaques van xocar fins a formar un únic continent, Pangea, i els mars envoltaven la resta de la Terra envoltant aquest macrocontinent.
Entrada l’era secundària (entre 230 i 65 milions d’anys enrere), entrem en període de distensió i Pangea es fractura formant continents i entre ells, nous mars que es van anar poblant de noves formes de vida. Al mar hi predominaven els mol·luscs d’ammonits i a la terra els dinosaures. Als grans rius pirinencs quan tallen el Prepirineu, es pot seguir la successió de roques formades durant l’era secundària quan enlloc del Pirineu hi havia un mar ample que separava encara les dues plaques, amb una gran riquesa d’individus i molta diversitat d’espècies.
De nou, un període compressiu va produir-se en el trànsit d’era secundari a terciària (entre 70 i 55 milions d’anys enrere). Altre cop sorgeixen les muntanyes a causa de xocs tectònics i sallà on abans hi havia mar, les plaques xoquen i els mars donen pas a grans serralades.
Un cop fet aquest repàs, sempre ens agrada aclarir un fet mal interpretat per la majoria de la societat. El fet de trobar un fòssil marí a 2.000 m, no vol dir que el mar en un passat va inundar aquesta muntanya, i per això allà hi trobem petxines fòssils, és al revés! Els sediments que formen aquella muntanya on trobem els fòssils, es van formar a centenars de metres sota el nivell del mar i al llarg de milions d’anys, les forces tectòniques han aixecat aquella roca des d’aquella fondària als 2.000 m! Anem a veure uns exemples d’aquests:
Al Prepirineu trobem molta representació fòssil dels dinos (cretaci i juràssic bàsicament), però per trobar fòssils marins de l’eocè, mar precursor a l’aixecament del Pirineu, és recomanable observar les roques del capdamunt de la serra del Cadí:
- Foraminífers: Viuen en el fons marí a no massa profunditat, ja que necessiten la llum del sol per sobreviure. Les grans acumulacions de les seves closques formen part de la composició de moltes roques calcàries. A la serra del Cadí en podem veure algunes amb una extraordinària concentració.
- Nummulits: tenen forma de moneda en la seva secció equatorial. En la secció axial tenen forma de llentia, i com que abunden al costat de les piràmides d’Egipte al principi es creia que eren restes petrificades del menjar dels esclaus. Vivien en el fons del mar en aigües no massa profundes.
- Alveolines: presenten forma esfèrica a fusiforme i poden mesurar des d’uns mil·límetres fins a més de 3 cm. Són de color blanc i ben visibles a ull nu, a vegades semblen grans d’arròs dintre de la roca.
Però al Pirineu tenim una enorme varietat de fòssils de diferents edats, tant marins com terrestres! Dels més antics que trobem podem explicar una curiositat, si busquem bé per l’entrada de la catedral de la Seu d’Urgell, podem trobar-nos amb la famosa “cuca de la catedral”, un fòssil d’un mol·lusc de closca externa recte, anomenat orthoceras, parent llunyà dels actuals Nautilus.
Així doncs, tot i que ara el nostre entorn el conformin grans cadenes muntanyoses, la realitat és que antigament el nostre Pirineu, va ser l’hàbitat de molts organismes i molts d’ells van ser marins.
