El paisatge amb crestes, pics, llacs i morrenes que predomina al Pirineu és el resultat del modelatge glacial que ha deixat aquesta empremta en les nostres muntanyes i valls. Aquestes masses de gel que formen les glaceres, s’ubiquen normalment en les regions polars o en zones d’alta muntanya, com és el cas de la nostra serralada. Al Pirineu, a causa de la seva altitud que propicia temperatures molt baixes, la neu s’acumula i es va dipositant i compactant fins que s’acaba transformant en gel. Quan la capa de gel té un gruix suficient, comença el moviment de la glacera. El gel descendeix lentament cap a la part baixa de la vall. Durant aquest transport lent, el material es mou semblant a una cinta transportadora, traslladant els sediments de totes les mides possibles des de la capçalera fins a la llengua. A mesura que la llengua va avançant, el substrat rocós per sobre el qual passa, es va polint i erosionant.
L’EFECTE DEL CLIMA
El clima és el principal modalitzador del paisatge glacial. Les èpoques climàtiques extremes de la darrera glaciació, han combinat diversos períodes que alternen edats de gel amb períodes càlids, provocant el seu avançament o retrocés. Actualment, ens trobem en un dels períodes càlids (interglacials) que sumat a l’acció de l’home (l’efecte del canvi climàtic), ha comportat un augment significatiu de les temperatures globals, i el desgel ha pres un ritme molt més accelerat. Tot i així, continuem en una època freda de la Terra, ja que encara tenim gel i neu a les muntanyes i els pols. Com podem veure en aquesta gràfica, només s’ha repetit unes 4 vegades en els darrers 600.000.000 anys de la Terra.
Tot i haver patit retrocessos importants, no va ser fins fa 11.000 anys que van desaparèixer completament les glaceres extenses al Pirineu. Durant alguns episodis freds posteriors, es va poder observar alguns avenços, com el de la petita edat de gel, que van incrementar el gel en les glaceres que hem observat en les darreres dècades i que ara agonitzen.
En les últimes tres dècades, el deteriorament notable que han patit per la pujada tèrmica, ha fet que les glaceres hagin passat a ser una acumulació de gel sense moviment o una acumulació temporal de neu, que varia en funció de la precipitació.
EMPREMTES DE LES ANTIGUES GLACERES
Les restes que queden avui en dia de les antigues glaceres pirinenques radiquen en la part més alta de les muntanyes, el conegut com a circ glacial. Depenent de la forma de la cadena muntanyosa, les roques (les granítiques erosionen molt menys que la pissarra), i la seva orientació, el circ és excavat amb més o menys facilitat. Quan el gel es retira, sovint dona pas a la formació de llacs d’origen glacial (especialment en zones granítiques), molt presents al nostre territori, a causa del fet que l’aigua del desgel ha quedat acumulada per la presència de material rocós o morrenes glacials.
La part més baixa de les glaceres, la llengua de la glacera, ha desaparegut deixant en evidència el seu pas en forma de dipòsits glacials (morrenes) o estries de fricció en el terreny, ja que a mesura que anava descendint, provocava l’excavació del terreny formant cicatrius a la roca, visibles ara quan el gel s’ha acabat retirant. Alhora, formava una successió de llacs al seu pas i modelitzava i erosionava la vall fins a la forma en U tan característica que veiem actualment.
LA DISTRIBUCIÓ ASIMÈTRICA DE LES GLACERES PIRINENQUES
A causa de la posició meridional dels Pirineus, s’han produït nombroses circumstàncies que han influït en l’asimetria del gel pirinenc en els dos vessants: variacions altitudinals, orientació respecte a la insolació, humitat de les masses d’aire i vents dominants que produeixen acumulacions locals.
- Els glacials són més abundants en zones ombrívoles que en les solanes pel qual no és d’estranyar que arribin a tenir més desenvolupament al nord que al vessant sud.
- La part nord és més humida i freda, rep menor insolació i més precipitacions de l’Atlàntic. Per aquest motiu, contenia més neu i menys fusió.
- Com que no hi ha una cadena muntanyosa semblant a un Prepirineu molt extens com passa en el vessant sud, les llengües eren molt més extenses en la part nord.
Avui en dia, les glaceres es troben en els seus mínims i cada vegada més refugiades a la part alta dels circs glacials. Tanmateix, el que queda d’aquest paisatge és un tresor, ja que són les antigues glaceres més meridionals d’Europa i les úniques de la Península. Per aquest motiu, les glaceres aragoneses estan protegides i declarades Monument Natural, guardant-les així de construccions que alteren el paisatge com les estacions d’esquí.
